Adiccions...

Pedidos (seria de TV), El Castillo de Cristal (Llibre de Jeannette Walls), Mentiroso, Mentiroso (ultim disc de Ivan Ferreiro), El pensament d'una feina fixe (Caixa Catalunya) i somiar truites (de patates amb ceba, of course..)

Adiccions... bè, les meves adiccions, les que m'ocupen en el present. En les adiccions no i conto les necessitats, com per exemple recordar un xai ludopata en bona Company(ia). [frase que podria estar firmada pel gran mestre]

Com que considero que sòn bones adiccions (si hi ha bones adiccions) us afegirè una part, d'una part, d'elles:

"Brian se sentó a pensar, y luego me dijo que tenía un plan. Encontró una cuerda debajo de la casa y me llevó a un claro en la ladera, encima de la calle Little Hobart.[...] Brian me explicó cómo podíamos hacer una catapulta, como ésas medievales sobre las que había leído, amontonando piedras sobre un colchón abandonado y estirándolo con las cuerdas enlaçadas y soltándolas a la de tres. Funcionó: una ligera avalancha de piedras cayó sobre la calle. Estábamos convencidos de que era suficiente para matar a Ernie Goad y su pandilla. Ésa era nuestra intención: matarlos y requisarles las bicicletas, dejando los cuerpos en la calle, como adventencia para los demás.

[...]

... bailamos la danza de la victoria en la calle rociada de piedras, lanzando nuestros propios gritos de guerra"

Tàctiques de guerra en edat pre-adolascent!!!!!! AAAAAAUUUUUUUUUU!!!!!!!!!!!

YAU YAU!!!!!

USA

Quant un obre el diari i veu noticies com aquestes, Un antiguo estudiante mata a cinco personas y se suicida en una universidad de Estados Unidos, es pregunta si el quiosquer no l’hi haurà venut gat per llebre. Om arriba a pensar que pot ser s’ha llevat un xic tard, i li han encolomat un diari que havia quedat oblidat i apilonat en una cantonada. Finalment, mires la data d’edició i veus clarament que no, que ha tornat a passar.

A la ment amb ve un magnific reportatge amés a la cadena Cuatro per Jon Sistiaga, titulat ¡Papi, comprame un Kalashnikov! i que et posava els pels de punta. I adjunto l’enllaç per què i feu un cop d’ull. O com per exemple Bowling for Columbine, una altre mostra del paper que tenen les armes en la societat nord-americana i com mort rere mort, no acaben escarmentant. Continuen defensant allò que sembla indefensable. Si un escolta a uns quants d’aquests cowboys s’acaba adonant que l’argument es repeteix una vegada i una altre, i que es pot simplificar dient que, “Jo tinc una arma perquè és un dret constitucional i per defensar-me d’un altre que té una arma i que no la fa servir com Jo, que sóc Deu nostre senyor vingut a la terra amb un bazzoca a les mans.” Quant un sent això només pot donar les Gràcies a aquest individu per dues coses: una per defensar-nos del mal (amen) i l’altre per viure a USA, i que no se li acudeixi venir a la Costa Brava de vacances sisplau.

Certament són la democràcia més antiga del món i la potència mundial per excel·lència. Això et porta a pensar que com a societat quelcom bo ha de tenir, i no ens enganyem, o tenen. La percepció que un té de tot això és que només l’egoisme com a individus i com a país pot dur accions com aquestes. I quant parlo a egoisme de país em refereixo a temes com ara el Protocol de Kioto.

A l’altre cara de la moneda tenim que, molt probablement, una dona o un afroamericà seran el pròxim president o presidenta dels Estats Units, un fet impensable no fa tants anys enrere. Això si, tots dos del partit demòcrata, als republicans no poden trair la seva principal massa de vots, blancs i fonamentalistes cristians. Personalment tinc un preferència, Barack Obama. Tal com ell diu, el verdader canvi el representa ell. La Sra. Clinton no deixa de ser això, Sra del Sr Clinton. Diferent seria si vingués sense padrins, sense una historia dins la Casa Blanca. A més, i torno a dir lo de personalment, no deixo de pensar que lo de la Hillary ha estat una estratègia des de que estava de primera dama, que empassar-se el gripau de la Monica Levinski era la única opció que tenia si algun dia volia ocupar el seient del seu marit

Tret de sortida 13/02/08

Una finestra oberta. Curt i ras, aquesta és l'intenció amb la qual obro aquest blog.
En aquest espai estarè disposat a escriure 4 lineas sobre tot allò que m'inquieta i que trobo interessant que sapigueu tots aquells que el visiteu.
Com aquelles redaccions que ens encarregaven a l'escola, el tema serà lliure.
Tractarè de ser molt més estricte en la periodisitat i la renovació dels meus escrits que no pas ho vaig ser en passat amb el fotolog, ho prometo!
La finestra oberta no només és un atrill per a mi, sinò que tambè neix amb la voluntat de ser un espai de debat on tothom que vulgui pot replicar els meus pensaments i opinions.

I res més amics/gues, bè, dic mentida, una abraçada.